 |
| Foto: JOSEP LOSADA |
Joan Maria Girona, després de tota una vida com a mestre en entorns socioeconòmics desfavorits, es mostra convençut que "l'escola té pocs elements per compensar" els infants i joves en situació de pobresa.
La pobresa afecta l’educació dels infants i joves que la pateixen. Hi ha algun dubte d’això?
Quin marge té l’escola per eliminar aquestes desigualtats que porten de casa els alumnes?
Hi ha altres aspectes de l’escola que poden agreujar les desigualtats?
Eliminem els deures per combatre les desigualtats?
I ja el troben, aquest tutor?
Quines similituds hi ha, des del punt de vista del mestre, entre la pobresa d’aquella època i l’actual?
A què es refereix?
Cap. Perquè l’escola té pocs elements per compensar la seva situació. Pot ajudar-los, i intentar que durant les hores lectives aquests nois se sentin en un pla d’igualtat, però l’escola s’acaba i només n’hi ha la meitat dels dies de l’any. I ja no és només que els alumnes puguin passar gana o no tinguin diners pel material escolar, que és gravíssim, és que s’hi afegeixen altres conseqüències, com la pobresa afectiva o emocional: els adolescents que a casa no els poden estimar prou perquè els pares estan desbordats de problemes i que arriben a l’escola amb l’autoestima per terra. Aquest desànim els fa rendir menys, encara que tinguin més capacitats que altres.
Quin marge té l’escola per eliminar aquestes desigualtats que porten de casa els alumnes?
La classe social et condiciona i poc hi podem fer des de les classes. Sí que hi ha d’haver unes garanties bàsiques: si la criatura no ha menjat prou, això s’ha d’atendre. I s’ha de buscar la manera i pressionar perquè se li doni una beca o que rebi ajudes d’alguna entitat privada o banc d’aliments. Després, és fonamental que el centre faci activitats que no discriminin per motius econòmics, sinó que incloguin tothom.
Hi ha altres aspectes de l’escola que poden agreujar les desigualtats?
Els deures són una font de desigualtats. Qui té família o reforç a casa, els farà. Qui no, tindrà més dificultats.
Eliminem els deures per combatre les desigualtats?
 |
| Joan Girona,/ENRIC CATALÀ |
No només. També perquè els alumnes ja estan 7 hores a l’institut, tota una jornada laboral. Que els facin allà! He arribat a la conclusió que els deures només serveixen per tranquilitzar mestres i famílies. A l’alumne bàsicament l’emprenya perquè li treu temps d’oci, de relacionar-se amb els amics, de fer la seva.
Un altre focus de possibles desigualtats, aquest més recent, és internet. Qui no hi té accés, està perdut.
L’escola ho ha de tenir en compte. Si posa deures en què cal consultar internet ha de garantir que tothom hi tingui accés. Per tant, per exemple, deixar unes hores de feina a la biblioteca o la sala d’ordinadors. Tot això que anem dient, on hi podríem afegir el combat contra la segregació per nivells, poden semblar detalls, però és que si no el que té l’entorn favorable va avançant, i l’altre poc a poc es va desanimant i degradant. I cal afegir-hi un altre element crucial: l’acció tutorial. Els adolescents, sobretot d’entorns socioconòmics empobrits, han de trobar una persona que els pugui escoltar les angoixes, els desànims… Això compensa.
I ja el troben, aquest tutor?
Amb una hora a la setmana de tutoria a Secundària, és evident que no. Però hi ha casos exemplars, com el de l’institut Goya, on treballo. Tot el professorat és tutor, d’una dotzena de nois i noies. Te’ls reparteixes i és més fàcil que puguis ser a prop de tots. I no és que ho necessitin, és que ho busquen. Algú que els ajudi, que els renyi, que els faci reflexionar… que els faci sentir estimats també a l’institut. Això pot ajudar a pal·liar les mancances i problemes que puguin tenir per les situacions límit a casa.
Quines similituds hi ha, des del punt de vista del mestre, entre la pobresa d’aquella època i l’actual?
Hi havia moltes situacions de risc, com ara, però es vivia en un creixement econòmic que permetia a la gent trobar feina, creure en una esperança de millora, en l’educació com ascensor social, i això es traduïa a l’aula. Ara és al contrari. ¿Com convences un jove que ha de seguir estudiant si el seu germà és advocat i no té feina? Una altra diferència és que els adolescents d’ara, a diferència de fa dècades –i independentment de la condició social–, sovint no coneixen la diferència entre el que està bé i el que està malament.
A què es refereix?
A que la família no els ha posat límits. L’institut no pot demanar a un adolescent que s’ordeni la carpeta si a casa no li fan ordenar l’habitació. I abans això estava garantit. Potser és perquè les parelles treballen més, i tenen menys temps pels seus fills, i llavors ho intenten compensar cedint més a les seves peticions i evitant-los tota frustració… No ho sé. Però cal posar límits, encara que costi i entenent que moltes famílies tenen problemes més prioritaris, de feina i habitatge. I des del punt de vista escolar, en situacions així, als adolescents se’ls ha de donar afecte, però també responsabilitats i exigència. En la seva naturalesa rebel, anar-los posant límits forma part de la seva educació.
Podeu llegir l'article original fent CLIC AQUÍ