Els temps moderns han canviat moltes de les tradicions i costums d’abans. Actualment ja no es talla la darrera cama de la Vella Quaresma i la Setmana Santa es converteix en dies de vacances, de viatges, de fer turisme o d’anar a la segona residència.
Si teniu ocasió de fullejar el Costumari català, de Joan Amades, descobrireu un bon recull de les tradicions i celebracions actuals i comuns a tot l’àmbit territorial que us aproparan als orígens de la cultura popular i al sentit de les celebracions actuals.
De Quaresma a Setmana Santa
La Quaresma, aquells quaranta dies de dejuni i abstinència que practicaven bona part dels nostres avis dins de la tradició cristiana, anava acompanyada de recursos gastronòmics i actes socials que feien més suportable la penitència. Així, i sense abandonar mai el rerefons religiós, encara avui conservem la tradició de la crema de Sant Josep, o la celebració del Dijous Gras, amb botifarres, truites i coques de llardons, després del Dimecres de Cendra. Durant aquestes set setmanes —sovint representades per una vella amb set peus a qui s’anava tallant una cama cada setmana que passava— no es menjava ni carn ni ous, però els bunyols i els guisats de bacallà i congre eren veritables delícies per al paladar. No es feien balls ni festes profanes, però les representacions de la Passió tenien prou entitat per ser esdeveniments teatrals fins als nostres dies —comproveu-ho, si no, a Esparreguera o a Olesa de Montserrat. Els mercats d’aquells dies eren desnodrits, però esclataven en el Mercat del Ram —del qual encara podem gaudir a la ciutat de Vic—, el dissabte abans de Setmana Santa, on era costum de proveir-se de les palmes i dels palmons, guarnits amb llaminadures, per anar-los a beneir l’endemà, i comprar l’aviram, el xai i les viandes de la Pasqua…
La Setmana Santa és el conjunt de celebracions que tenen lloc entre el divendres abans del Diumenge de Rams i Diumenge de Pasqua. La seva ubicació al calendari canvia cada any i oscil·la entre els mesos de març i abril, ja que la data de la Pasqua es fixa a partir de la primera lluna plena de primavera. Comença el període de celebració, per part del cristians, després de la data en què representa que Jesús ha ressuscitat.
Diumenge i dilluns de Pasqua
La mona.
Al llarg dels anys, dels segles, els ous es van anar substituint per un producte més nou i amb connotacions de distinció socioeconòmica: els més benestants van canviar els ous durs per ous de xocolata. Actualment, els ous durs i de xocolata conviuen amb obres mestres dels pastissers, que aprofiten per representar els protagonistes del món de l’esport o del món del cinema i la cançó.
Les caramelles.
En algunes poblacions —Arbúcies, Sant Llorenç de Morunys, etc.— són típiques les enramades, costum de guarnir les façanes de les cases amb branques ben verdes.
Pel diumenge de Pasqua, des del segle XV, hi ha la tradició que el padrí regali una mona al fillol. Els orígens de la paraula ens desvetllen els de la tradició: la paraula mona ve de l’àrab i vol dir ‘present’; igualment, ens l’explica el llatí, ja que muna també vol dir ‘regal’.
L’Església catòlica, mentre durava la Quaresma, prohibia menjar carn i ous. Durant aquests quaranta dies, a les cases s’acumulaven els ous i els conservaven de diverses maneres. Quan per Pasqua s’acabava l’abstinència, els padrins feien un pastís ben alimentós per als fillols, en forma de pa pla, i hi incrustaven els ous durs en nombre parell i, com a màxim, de dotze.
Al llarg dels anys, dels segles, els ous es van anar substituint per un producte més nou i amb connotacions de distinció socioeconòmica: els més benestants van canviar els ous durs per ous de xocolata. Actualment, els ous durs i de xocolata conviuen amb obres mestres dels pastissers, que aprofiten per representar els protagonistes del món de l’esport o del món del cinema i la cançó.Les caramelles.
A partir del segle XV, per Pasqua, els joves tenien el costum de passejar pels carrers dels pobles cantant cançons religioses. A canvi, rebien petits obsequis de menjar perquè poguessin continuar alegrant la diada sense defallir. Amb els anys, a les cançons religioses, i, aprofitant-ne la música, s’hi van afegir lletres que parlaven de fets locals i, finalment, també la crítica i la sàtira social. Actualment, són les tres últimes les que formen les caramelles. Cada poble té un dia i un horari diferent per sortir a cantar. Des de la sortida de la missa del dissabte a la nit, missa de glòria, fins al Dilluns de Pasqua. Els diners que recullen serveixen per anar-se’n a fer una costellada al camp.
En algunes poblacions —Arbúcies, Sant Llorenç de Morunys, etc.— són típiques les enramades, costum de guarnir les façanes de les cases amb branques ben verdes.
Informació estreta de: