El Carnestoltes és una festa on grans i petits s'ho passen bé amb balls, jocs i tot tipus d'activitats relacionades amb aquesta festa, però si mirem els llibres que parlen de cultura tradicional trobem que el carnestoltes era un període de divertiments públics que precedia l'època d'austeritat i penitència de la Quaresma.
Els erudits han proclamat que aquesta festa descendeix de les Saturnals romanes per l'ús de màscares i l'intercanvi de rols entre nobles i esclaus que durant aquest dies es duia a terme.
Cap allà l'Edat Mitjana, es va pretendre cristianitzar la festa, insinuant així que el Carnaval no era més que un acte per preparar-se per la Quaresma, on s'acaba la festa i comença l'abstinència. D'aquí és d'on prové el mot que fem servir a Catalunya per anomenar aquestes festes, carnes tolendes (treure la carn).
La brutal repressió de les cultures paganes duta a terme durant l'Edat Mitjana no va poder eliminar el Carnaval, una festa molt arrelada al poble. Per això, es va procedir a convertir-la en un acte més del calendari catòlic: Tres dies de divertiments públics, disbauxa i disfresses que satiritzen la vida quotidiana i l'autoritat en un intent in extremis de gaudir dels sentits. Per a continuació, entrar en l'inici de la Quaresma amb el dejú i la reflexió del "pols ets i en pols et convertiràs".
El Dijous Gras hi havia la tradició de les sortides al camp, i era molt generalitzat menjar truites de botifarra i coques de llardons. El dia següent hi arribava el Carnestoltes, rei del Carnaval. El personatge que representava Sa Majestat Carnestoltes, senyor dels pocasoltes, llegia un sermó satíric contra les autoritats municipals. El Dissabte de Carnaval se celebraven els balls de màscares. El diumenge es feien les desfilades de carrosses, rues i comparses pels carrers, amb una gran gresca. Els balls de màscares continuaven el dilluns i el dimarts. El Dimecres de Cendra es realitzava l’enterrament del Carnestoltes, amb la lectura del seu testament. Era habitual també que la gent sortís al camp a efectuar l’enterrament de la sardina, on predominava l’humor negre i la disbauxa.
EL REI CARNESTOLTES
A la tradició festiva del Carnaval destaca la figura d’un personatge anomenat Carnestoltes, el qual personifica el geni, l’esperit caduc de la vegetació i el rei. Carnestoltes, durant la seva hegemonia, ho trasbalsa tot, però el seu fi representa l’acabament d’un cicle. La crema, mort i enterrament del Carnestoltes tanca el cicle festiu i és l’inici de la substitució del rei, vell i decrèpit, per un altre de més jove i més enèrgic.
CARNAVAL AL MÓN A Galícia, sobretot a les muntanyes d’Ourense, la festa era anunciada pels joves mitjançant sons trets de banyes de bou, llaunes, panderetes, etc. Els joves recorrien les barriades cantant una cançó en la que anunciaven que l’Antroido havia aparegut al peu d’un arbre.
A Perú el Carnaval és considerat la més gran festa de l’alegria. Una de les festes populars d’aquests dies, sobretot a la zona andina és el ritual de la Yunza, que consisteix a plantar un arbre carregat de regals, i ballar al seu voltant fins a tombar-lo a cops de destral.
La “moxiganga” o “boxiganga” ciutadana era preparada d’antuvi per les colles amb rics guarniments, que estrenaven el dia de la desfilada del Carnaval en esquadra uniformada, fent ostentació carnal. Aquestes comparses van fer-se celebres a Itàlia. Caro Baroja cita un pasatge del Quixot en el que es representa un vestit de boxiganga amb molts cascavells.
A Perú el Carnaval és considerat la més gran festa de l’alegria. Una de les festes populars d’aquests dies, sobretot a la zona andina és el ritual de la Yunza, que consisteix a plantar un arbre carregat de regals, i ballar al seu voltant fins a tombar-lo a cops de destral.
La “moxiganga” o “boxiganga” ciutadana era preparada d’antuvi per les colles amb rics guarniments, que estrenaven el dia de la desfilada del Carnaval en esquadra uniformada, fent ostentació carnal. Aquestes comparses van fer-se celebres a Itàlia. Caro Baroja cita un pasatge del Quixot en el que es representa un vestit de boxiganga amb molts cascavells.
També són populars les batalles de flors del Carnaval de Niça i Viareggio. El Carnaval de Venècia, amb la seva desfilada de màscares, ha inspirat a músics com Cellini, Berlioz, Dvorác, Schumann i Paganini en la seva creació d’òperes i obres simfòniques sobre aquesta tradició. Altres Carnavals populars i turístics són el de Santa Cruz de Tenerife i el de Cadis, amb les seves “xirigotes” i comparses.